“L’esportista és el centre
de l’entrenament”

El concepte d’alt rendiment esportiu es concep actualment pel fet d’aconseguir un resultat, objectiu o nivell en el menor temps possible. Arribar a un destí fent el camí més curt i ràpid. Estem totalment marcats pel ritme de la competició que, en funció d’un resultat, ens defineix com a esportistes, tot depèn de guanyar o perdre, èxit o fracàs.

Estem parlant gairebé d’una definició empresarial, on l’esportista és una mercaderia o un producte. L’atleta ha d’assolir un rendiment com si fos una màquina o un objecte. I és aquí on cometem el gran error, oblidar-nos que l’esportista és una persona, un ésser humà amb una descomunal complexitat i una contínua evolució.

Per començar, un atleta té un cos únic amb una morfologia muscular i una fisiologia de l’exercici diferent d’altres esportistes. Té unes capacitats físiques determinades, una estructura anatòmica concreta, unes fibres musculars més ràpides o més lentes, una assimilació del treball tangible, una capacitat d’esforç real, una vulnerabilitat a les lesions inequívoca i una recuperació de la fatiga precisa.

En segon lloc, i poc entrenada, existeix la ment, que és totalment indivisible al cos. La ment controla i descontrola tot el que hem citat anteriorment a part de sotmetre’s a factors externs que la influencien diàriament. Com expliquem que un acte físic totalment controlat no surti igual en una competició que en un entrenament? És evident que quan ens exposem a situacions reals, a pressions externes o a la mirada del públic veiem afectat el nostre rendiment.

Ni el sistema, ni l’entrenador ni la ciència són el centre de l’entrenament, i menys del rendiment. L’esportista és el centre. Ell és la ciència, ell és l’entrenador i ell és el sistema. Ningú coneix l’alteta millor que ell mateix, cap prova o baròmetre pot quantificar millor les seves sensacions. Per això és important que ell aprengui a conèixer-se, a notar sensacions i a escoltar-se. El seu feedback és el grau més alt de comunicació entre entrenador i esportista.

I finalment, el nostre súmmum és allargar al màxim la vida de l’esportista. Intentar que sempre estigui competitivament actiu, perquè la lesió és la fí de la progressió, és un tornar a començar, és retardar el rendiment.